LA FIGUERA SENSE FULLES, I EL CARRER PER AGRANAR
No són poques les vegades que me dóna la sensació que no és tan difícil fer les coses ben fetes (encara que no sempre), i no oblidar-se del quèfer diari, abans de passar-se’n a fer altres menesters amb més… bombo… Però pareix ser que no som massa els qeu vegem les coses així… Ara fa dos mesos vaig començar a dir-li a una representant del meu poble que en un carrer hi havien dues botelles de cervesa trencades, a veure si podia enviar algu per tal que les retirara. Després de dos mesos, allí segueixen. Açò no és una cosa extraordinària, és una forma de treballar, la seua, és clar. Però encara que no és la primera vegada no ho puc entendre.
Sóc conscient de què, al mateix temps que sóc cabut (com jo soles), de vegades sóc una miqueta exigent, amb els demés i amb mí mateix, però això no sempre és tan roïn com alguns volen fer creure. Està clar que de vegades hem de deixar manega ampla, si no no podriem conviure. Però açò…
Des de fa unes setmanes seguisc treballant de forma intensa, per la por (encara que hauria de ser alegria) de què em criden de la borsa (per fi la moratòria se’n recorda de mí) Però com que la setmana que vé no sé on m’enviaran, preferisc previndre abans de què em pille massa relaxat…
Són tantes les coses que quan ú mateix s’exigeix poden quedar pendents encara que n’hages fet moltes altres. Aquest ritme, ni és fàcil de portar, ni tothom està dispost a fer les coses d’aquesta manera. La tranquilitat és una d’eixes coses que últimament no trobe, però a la que des de fa un any, he aconseguit conquerir, i gitar-me amb ella en els moments que ho necessite.
És bo replantetjar-se les coses, anar amb cautel·la, i serenar-se quan correspon. Això sí, sense baixar la guàrdia, que els corbs sempre estan a punt per a fotre’t on més et dol.
Ara marxe. Vaig a veure si a Montesa també fan ombra les figueres.
Bona nit (o bon dia)
